És sens dubte el moment culminant de les festes de Santa Tecla. Els carrers de la Part Alta de Tarragona s'omplen de gom a gom per veure ballar els gegants, les bèsties i tots els protagonistes del seguici. La gent crida i aplaudeix, les campanes repiquen i es disparen vint-i-una salves pirotècniques: el braç de Santa Tecla torna a la Catedral. Però sabeu com va ser la primera vegada que aquesta relíquia va creuar la seva portalada gòtica?
Per entendre el que va suposar, hem de fer un viatge en el temps de més de 700 anys i endinsar-nos en la Tarragona de 1321. L'arribada del braç de Santa Tecla a la ciutat va ser molt més que una celebració religiosa pels veïns de la ciutat. Cal entendre aquesta efemèride com una eina propagandística crucial per a la consolidació del recent govern municipal de la ciutat i per a l'afirmació del paper de l'arquebisbe en el complex joc de poders de la Tarragona medieval.
Un escenari de poders en transició
Per copsar la magnitud d'aquest esdeveniment, és fonamental situar-nos en la Tarragona del segle XIV. Tradicionalment, la ciutat havia estat sota un doble govern: d'una banda, l'arquebisbe i, de l'altra, una figura laica que inicialment va ser el normand Robert Bordet i, posteriorment, el rei. Però en aquest segle, el XIV, sorgeix un tercer poder: la ciutadania entra a escena, amb la constitució d'un govern municipal. Aquest govern, amb els seus consellers escollits a través de votacions, era un poder nou a la ciutat, que tot just començava a assentar-se.
No hem d'imaginar la festivitat de Santa Tecla a l'edat mitjana com només un acte de fe, sinó com una celebració ciutadana en què la població participava activament, de manera similar als tarragonins i tarragonines d'avui en dia. En aquest sentit, la festa del Corpus Christi, celebrada per primera vegada a Barcelona el 1320, ja havia introduït aquesta vessant lúdica i festiva, amb una participació ciutadana molt significativa.
Les fonts documentals que ens ajuden a reconstruir aquest període poden arribar a ser força confuses i provenen dels tres focus de poder de la ciutat -l'eclesiàstic, el reial i el cívic. Aquesta distinció és fonamental per entendre les diferents perspectives i els interessos de cada institució.
Però què hi té a veure santa Tecla amb Tarragona?
Els lligams entre la Catedral de Tarragona i la santa d'Iconi no eren pas nous, al segle XIV. Ja el 1091, una butlla papal d'Urbà II posava Tarragona sota la seva protecció en el context de la restauració de la metròpoli eclesiàstica i recollia Santa Tecla entre les seves festivitats més destacades.
I què és aquesta restauració de la metròpoli eclesiàstica? Després de la conquesta musulmana del segle VIII, Tarragona havia perdut la seva hegemonia com a seu metropolitana, la més important d'Espanya en la jerarquia eclesiàstica. Toledo, un cop reconquerida, havia assumit aquest títol. Els bisbes catalans, però, volien recuperar la primacia de Tarragona, la qual cosa va generar una lluita constant amb Toledo, que va perdurar en el temps. En aquest context, santa Tecla, com a figura litúrgica, es proclamava titular de la metròpoli eclesiàstica i amb això es reforçava la importància de Tarragona.
Però l'associació de santa Tecla amb la institució arquebisbal no era només antiga, sinó també estratègica. L'arquebisbe va engegar una sèrie de polítiques perquè la gent identifiqués el culte de Tecla amb la seva pròpia figura. Aquesta voluntat es manifesta en diverses accions: per exemple, el 1198, l'arquebisbe Castelltersol va fundar una capellania de Sant Pere i Santa Tecla al seu palau i, més tard, l'arquebisbe Olivella també va impulsar iniciatives en aquesta direcció. Aquests fets demostren que, si bé la catedral ja s'havia identificat amb Tecla, els arquebisbes van fer un esforç addicional per associar el culte a la patrona amb la seva institució.
L'estratègia va donar els seus fruits. En ser els arquebisbes cosenyors de la ciutat, els vincles dels tarragonins i tarragonines amb santa Tecla es van enfortir, i sovint, la ciutadania va mostrar una predilecció pels mitrats -que porten mitra, el barret dels arquebisbes- en detriment de la Corona. És sorprenent, però, constatar que, malgrat els constants conflictes entre aquests tres poders-arquebisbal, reial i municipal-, tots van treballar conjuntament per obtenir les desitjades relíquies. No obstant això, l'Església no només es va sentir custòdia i propietària de les relíquies, sinó que va anar més enllà i s'identificava amb la màrtir fins al punt de declarar que atacar l'Església era, en realitat, atacar la santa.
Un viatge diplomàtic i simbòlic
El paper del rei Jaume II en aquesta empresa és especialment interessant. Es creu que la seva intervenció va ser una manera de compensar Tarragona per la recent creació de l'arxidiòcesi de Saragossa el 1318, una decisió que ell mateix havia promogut a costa d'amputar territoris a la jurisdicció eclesiàstica de Tarragona. Una arxidiòcesi és com una província eclesiàstica que té sota la seva jurisdicció diversos bisbats. Jaume II tenia un fill eclesiàstic i, potser, amb voluntat d'afavorir la seva carrera, va desvincular el bisbat de Saragossa de Tarragona per crear-hi una nova arxidiòcesi. Per tant, aquesta ajuda per aconseguir les relíquies podria ser vista com una manera d'apaivagar el descontentament a Tarragona.
El procés d'adquisició va ser complex. El 4 de novembre de 1319, Jaume II va iniciar els tràmits enviant una carta al rei Oshin d'Armènia, que va ser custodiada pel mercader barceloní Simó Salzet, acompanyat per vuit emissaris més. El sobirà armeni va accedir a lliurar el braç, amb la condició de quedar-se amb el polze -i a canvi d'un tron d'or, cavalls andalusos o una gran quantitat de formatges mallorquins, entre altres presents. A més de la relíquia, es va lliurar un document testimonial que certificava l'autenticitat del braç de Santa Tecla, així com una nova versió de les "Actes de Tecla", uns documents que expliquen la vida de la santa, diferents dels que ja es custodiaven a la seu tarragonina.
A principis de novembre de 1320, el braç va arribar a Barcelona per via marítima. Un cop allà, va ser transportat, també per mar, fins a Salou, on es va dur a terme una primera processó solemne amb la participació d'habitants de Tarragona, Constantí, Vila-seca de Barenys i altres llocs del Camp de Tarragona. Després, la relíquia va romandre a Constantí durant uns mesos, fins al maig de 1321. L'elecció de Constantí no va ser casual, ja que es tractava d'un lloc que pertanyia al domini directe de l'arquebisbe des de 1151. Aquesta decisió va ser part de l'estratègia de l'arquebisbe per apropiar-se'n i associar-la estretament amb la seva figura. A més, l'espera a Constantí va permetre preparar una gran festa de benvinguda a les relíquies, abans de traslladar-les a la ciutat, una teoria que concorda amb l'elecció del port de Salou per desembarcar-les, i evitar el de Tarragona.
Arribada triomfal
L'arribada a Tarragona, doncs, va ser un esdeveniment excepcional, que va comptar amb la participació de les més altes personalitats laiques i eclesiàstiques, juntament amb ciutadans i habitants del camp més modestos. La multitud, extraordinàriament organitzada i guarnida amb emblemes, insígnies i objectes litúrgics, va acompanyar les relíquies en una processó d'entrada a la ciutat, que va seguir carrers i places curosament arranjats. El recorregut, com és de suposar, no va ser espontani ni fruit de l'atzar.
La comitiva va entrar al recinte emmurallat, des del que ara és la Rambla Nova, pel carrer del Portalet, per creuar tot el Corral -esplanada coneguda actualment amb el nom de plaça de la Font- i enfilar-se per les escales d'Arbós fins la plaça del Pallol. Després de transcórrer tot el carrer de Cavallers i la gran part del carrer Major, la multitud va arribar en processó a la plaça de les Cols, on hi havia la Sala de l'Alberg de la Ciutat, la seu física del Consell Municipal. Des d'allà, en comptes de pujar les escales -que és el camí més curt a la Catedral-, les relíquies van fer la volta pel carrer de la Merceria, tombant a l'esquerra a l'alçada del carrer del Pare Iglesias, al principi del qual hi havia el palau on residia l'arquebisbe.
D'aquesta manera, fins i tot la ruta que van seguir les relíquies en la seva entrada a Tarragona tenia la intenció d'atribuir les virtuts de la santa d'Iconi als poders de la ciutat.
Un cop dins la Catedral, el braç de Santa Tecla va ser col·locat, de forma momentània, a l'altar de Sant Fructuós, situat darrere de l'altar major, dedicat a Santa Tecla. Però, si l'altar major estava dedicat a Santa Tecla, per què no van col·locar-lo allà? Doncs, en un altre esforç de l'arquebisbe per associar el culte a Santa Tecla amb la seva figura, va prioritzar l'altar de Sant Fructuós, bisbe tarragoní i un dels primers màrtirs peninsulars.
Després de la celebració d'una missa solemne presidida per l'arquebisbe, les relíquies es van dipositar inicialment sota l'anomenat "finestral de Santa Tecla", al claustre de la Catedral, per ser col·locades posteriorment dins l'armarium sobre el sepulcre de Joan d'Aragó, on van custodiar-se fins que es va construir la nova capella advocada a la nostra patrona, en època moderna.
La festivitat de 1321, que fins i tot va viure miracles -tot i que les cròniques no especifiquen quins-, va ser una de les més esplèndides que es van viure a Catalunya a l'edat mitjana. Tot indica que hi havia una clara intenció de fomentar la cohesió del teixit social de Tarragona a través d'aquesta celebració -cosa que, curiosament, també passa avui en dia-, en un context marcat pels problemes jurisdiccionals entre els poders de la ciutat. Però, malgrat la participació conjunta del monarca, el prelat i la ciutadania, ningú va saber treure tant de rendiment a la festa com la institució arquebisbal, que va aconseguir reafirmar la seva posició a través dels vincles amb la patrona de la ciutat. Així, l'arribada del braç de Santa Tecla va ser un acte de política i fe magistral, que va modelar la identitat de la Tarragona de l'edat mitjana.
