Èrica Hurtado i Laia Just
Investigadores del Departament de Ciències Mèdiques Bàsiques (URV)
Perceps la vibració abans que la melodia. Un tambor ressona lluny, com un eco que t'arrossega carrer avall. I, de sobte, una xaranga esclata a tocar "Amparito Roca" i alguna cosa dins teu s'encén. Els peus et ballen sols, els ulls brillen, et puja un calfred per l'esquena. No saps ben bé per què, però et transforma. Això que sents no és només alegria: és ciència viva, és teràpia, és memòria i, sobretot, és cervell en acció.
Una xaranga que connecta amb el cervell primitiu
Les melodies festives del seguici popular de Tarragona no només formen part del patrimoni cultural: activen mecanismes profunds del nostre cervell, dissenyats fa mil·lennis per respondre al ritme, la repetició i l'emoció col·lectiva. Pel que fa a l'evolució, la música va sorgir com una eina per reforçar vincles socials i coordinar accions grupals. Ballar junts, cantar a l'uníson o fer sonar instruments alhora no és només art: és neurobiologia col·lectiva.
Quan escoltem música, especialment la que coneixem bé i ens desperta records o emocions, s'activa el sistema límbic. El viatge comença amb una vibració. Les ones sonores entren pel conducte auditiu / orella, fan tremolar el timpà i viatgen fins a la còclea a través de la cadena d'ossets composta pel martell, l'enclusa i l'estrep, on les cèl·lules ciliades transformen el so en impulsos elèctrics. A partir d'aquí, comença un viatge fascinant cap al cervell que posa en marxa un autèntic concert de connexions neuronals i activa diferents àrees (Figura 1):
- L'escorça auditiva (en lòbul temporal) analitza el to, el ritme, l'harmonia.
- El còrtex prefrontal interpreta la música i la connecta amb emocions i expectatives.
- El cerebel afina la percepció rítmica i coordina el moviment.
- Sistema límbic:
- L'amígdala respon als estímuls emocionals: música alegre, melancòlica, eufòrica...
- El nucli accumbens es posa en marxa quan la música ens fa sentir bé: allibera dopamina, el neurotransmissor del plaer.
- L'hipocamp associa la música amb records: d'aquí ve la potència de les cançons familiars.
Figura 1. Representació de diferents estructures de l'encèfal que intervenen en escoltar o tocar una melodia. A la imatge superior, s'hi mostra una visió lateral de l'encèfal que permet identificar l'escorça i els principals lòbuls. A la imatge inferior, s'hi mostra un tall sagital mitjà on es visualitzen, a més, estructures internes com el sistema límbic. Imatge pròpia elaborada amb el programari Biorender.
Una pluja de neurotransmissors
Quan vivim la música de les festes de Tarragona, el cervell reacciona com si estigués endinsat en una història emocionant. I ho fa alliberant substàncies químiques, els anomenats neurotransmissors, que tenen efectes directes sobre com ens sentim.
Quan sona el pasdoble "Amparito Roca" o el "Toc de castells", la dopamina entra en escena: és el neurotransmissor del plaer i la motivació, i s'allibera just en aquell instant en què reconeixem la melodia que fa un any que esperem. És com una explosió de recompensa anticipada. Però el concert intern continua: enmig de la plaça, envoltats de gent durant la sortida de la Víbria o el ball de la Mulassa, augmenten els nivells de serotonina, que ens fa sentir serens, connectats i en harmonia amb el que ens envolta.
Si piquem de mans amb els Nanos o ballem darrere la xaranga, el moviment genera endorfines, una eufòria natural que redueix la percepció del cansament o del dolor. És l'energia pura que ens fa dir: "una altra!". I en compartir un moment especial amb algú estimat, abraçant algú mentre sonen els Gegants, o als concerts, la protagonista és l'oxitocina, l'hormona del vincle, que reforça l'afecte i la complicitat.
Finalment, quan arriba un moment de calma i escoltem una melodia suau en un moment tranquil, el cortisol, l'hormona de l'estrès, comença a disminuir. El cos i la ment es relaxen.
El cervell que toca
La música popular festiva té una particularitat: és comunitària i repetitiva. Tant si ets músic com si ets espectador, hi ha una sincronització del teu cervell amb els altres.
Imagina't un músic de gralla o trompetista a punt de començar la cercavila. Els seus dits coneixen la melodia de memòria. Però darrere d'aquesta automatització hi ha un engranatge cerebral potentíssim (Figura 1):
- El còrtex sensitiu primari coneix on es troben els dits i els llavis respecte a l'instrument.
- El còrtex motor primari dirigeix els moviments precisos dels dits, la boca i la respiració, especialment en instruments de vent.
- El sistema límbic, especialment l'hipocamp, ajuda a recordar patrons musicals apresos fa anys, que s'han fixat a la memòria amb emoció i repetició.
- El cerebel, essencial en el ritme i la coordinació, afina el tempo amb la resta de músics.
Però el més bonic és que, mentre toquen, els cervells dels músics sincronitzen les seves ones cerebrals. És un fenomen conegut com a hipersincronització neuronal: diversos cervells entrant en fase a través de la música. Literalment, pensen junts per sonar junts.
Música, ritme i identitat col·lectiva
La neurociència ha demostrat que les activitats musicals col·lectives reforcen la cohesió social. Quan escoltem i ballem la mateixa música alhora, el nostre cos i el nostre cervell responen a l'uníson: els ritmes cardíacs s'alineen, les respiracions es tornen similars, disminueixen els nivells de cortisol i augmenta la sensació de pertinença i identitat compartida. És per això que, quan sona el "Toc de la Víbria" o el "Ball de Serrallonga", no només estem sentint música: ens estem reconeixent com a poble.
Podríem pensar que la música festiva és només entreteniment, però és molt més. És una eina ancestral de regulació emocional, comunicació i supervivència social. Quan ens coordinem per ballar o tocar junts, reforcem els llaços de la tribu. I el cervell ho sap. I ho celebra.
